4321

Llibre regalat un Nadal quan el meu pare començava a estar molt malalt i que vaig transportar sense gaire consum de pàgines llegides de casa a l’hospital mil vegades durant 11 mesos. Finalment acabat durant el confinament de la Covid19. No sé quina de les versions del personatge m’ha caigut més proper o més llunyà però el llibre, malgrat pesar massa, m’ha servit per compadir-me de mi mateixa (i de les meves amigues i amics), de la meva falta de coherència, de les meves eleccions i de la meva bona i mala sort. Molt agradable per fer una classe informal d’història de Nova York, o de qualsevol ciutat, o vida més o menys actual. Com tirant una mica de tècnica de best seller el llibre està farcit no diríem que d’estofats, ni de salsitxes, però sí d’algun detall molt interessant de la història dels Estats Units d’una certa època (d’ara fa seixanta anys). Molt inquietants alguns paràgrafs en plena actualitat de l’assassinat de George Floyd. Cal fer una acrobàcia moral d’alt nivell que no he fet per no pensar en més assassinats coneguts, sabuts i per conèixer.

El arte de lo posible – Benjamin Zander

He passat una molt bona estona amb aquest llibre. Com us ho explicaria? Teniu algun amic pràctic? Una d’aquelles persones que en lloc de donar voltes i voltes i voltes pel pis buscant el telèfon d’algú, simplement arregla el que sigui (una aixeta, un quadre que cal penjar, un llum que cal instal·lar) i a sobre ho fa amb un somriure sense fer-vos sentir inútils?

Oi que no cal que aquesta persona, a més, sigui un expert en literatura eslava o un narrador sublim, per exemple? No trobeu agradable, de tant en tant, no complicar-vos tant la vida? Penseu d’aquesta manera? O necessiteu llegir sempre autors que publiquen a Anagrama o a Minúscula?

Si sou éssers humans imperfectes com jo potser gaudireu amb aquest llibre. És un llibre que classificaria d’autoajuda perfeccionada. Ep, no marxeu. Ni tan sols el pitjor llibre del món no us farà cap mal (a menys que algú l’utilitzi com a arma en contra vostra). Aquest llibre es llegeix bé. La seva lectura no farà que se us cremi el cervell ni que us torneu impotents ni frígides. Tampoc no us convertirà en unes màquines sexuals malgrat el títol.

És un llibre pràctic que proposa una sèrie de recomanacions per a la vida. Llegiu-lo i si voleu no ho expliqueu a ningú. El que més m’ha agradat és la regla número sis. Una lectura agradable i no-literària (que també va bé) ideal per a la primavera. Lectors de Kant i Derrida: absteniu-vos.

Así que usted comprenderá – Claudio Magris

El meu esperit més temerari no em permet perdre’m l’oportunitat de dir que el primer llibre que he llegit de Claudio Magris no m’ha agradat gens. Es tracta del llibre “Así que usted comprenderá”. Aquest llibre m’hauria pogut agradar si en les seves pàgines hi hagués trobat el que n’expliquen els d’Anagrama. Afortunadament el llibre no arriba a les setanta pàgines de manera que encara el salvaria com a company de viatge per a un trajecte en avió curtet on segurament obtindria gràcies a ell algun benefici com, per exemple, alguna mirada de seducció d’algun fan de  Claudio Magris.

Evidentment no em carrego el llibre ni l’escriptor, sinó la meva lectura. Potser en un altre moment, en una segona lectura, aquest llibre m’agradarà. De moment, no. I això que seria molt més agradable dir que les patates fregides del McDonnals no m’agraden que no pas explicar que no m’ha agradat gens el llibre d’un autor que  pot arribar a guanyar el Nobel de literatura. Però, és clar, a vegades aquestes coses passen. El problema és que no és que el llibre no m’hagi agradat gaire, és que no m’ha agradat gens. M’ha semblat una construcció poc bonica on l’autor ha tractat d’encabir-hi diversos elements sense que la qualitat del resultat final ho justifiqui. En aquest llibre un mite clàssic fa d’acompanyament (o de bot salvavides) per presentar una fantasia delirant d’un ego enorme que sembla incapaç d’escriure sobre sentiments de veritat i que intueixo addicte a amagar-se sota ínfules d’elit intel·lectual d’aparença inabastable. La lectura d’aquest llibre ha estat una decepció rotunda a tots nivells. La història no s’aguanta: el llibre em sembla senzill, simple, poc enginyós, ni viu ni mort (es pot dir una cosa pitjor?), poc excitant i poc interessant.

Pel meu gust,  és un llibre que té per única virtut  l’extensió (breu), el preu (baix) i el morbo biogràfic (considerable) de relacionar el text directament amb la vida de l’autor. Val la pena comentar en aquest punt que he arribat a aquest llibre a partir de veure’n la seva adaptació cinematogràfica  “Dietro il buio”, que sí que recomano a la primera. I potser també val la pena comentar que qui sap si en una segona lectura valoraré l’esforç de portar a la vida quotidiana de qualsevol uns mites clàssics que potser sí que podríem tenir  més presents (per valorar-los més). Altra cosa és que no acabo de veure clar si cal fer tants viatges (del buit al mite i del mite al buit). A menys que aquesta sigui l’única manera de fer veure que el nostre buit ve de lluny i, més interessant encara, que el seu buit és també el nostre. Sigui com sigui, llegiu-lo vosaltres mateixos i indigneu-vos amb el llibre o amb mi, el que sigui.

Antígona – Sòfocles

Un dia em trobo que he de fer temps i agafo l’Antígona d’un prestatge de la biblioteca. És la traducció de Carles Riba i l’agafo amb certa desconfiança. L’entendré?

Començo a llegir el text i la sorpresa és brutal. M’ho passo molt i molt bé.  La conclusió és clara i apassionada: Que no us espanti res. Llegiu teatre! Llegiu teatre grec clàssic! Llegiu l’Antígona i deixeu-vos endur pels conflictes, pels dilemes i per la cerca d’equilibris vitals, familiars, legals, polítics, etc. que planteja. Sentireu que us traslladeu a la Grècia clàssica i que és com si no haguéssiu sortit de casa. Si a sobre podeu llegir la traducció de Carles Riba el plaer serà encara més gran.

No pretenc descobrir la sopa d’all però m’agrada insistir en el fet que disposar de bones traduccions és tot un privilegi. Només cal que estiguin disponibles a les llibreries, és clar. En aquest cas, però, no hauria de ser gens difícil perquè la traducció va reeditar-se fa un parell d’anys.

Insisteixo un cop més: Llegiu teatre! Llegiu teatre grec clàssic! Si us deixa indiferents, no us agrada o si no us fa venir unes ganes boges de discutir mil coses amb qui sigui, em comprometo a confessar quins llibres d’autoajuda he llegit duran els últims trenta-tres anys.

El diamant gran com el Ritz – F. Scott Fitzgerald

Llegir els contes que formen aquest llibre m’ha fet pensar en l’estil de les pel·lícules de la Ginger Rogers i en Fred Astaire. És un llibre àgil, fresc, imaginatiu, directe i sorprenent, i és també absolutament irreal com un escenari de Hollywood. Però no. De fet, és encara millor. En aquest llibre els personatges són reals i suen, s’emborratxen, s’equivoquen i s’avorreixen.

El llibre està format per set narracions més o menys llargues molt diferents entre elles: “Un bol de cristall tallat” (1920), “El primer de maig” (1920), “El diamant gran com el Ritz” (1922), “El noi ric” (1925-6), “Diumenges esbojarrats” (1932), “Un cas d’alcoholisme” (1937) i “Els recers de la felicitat” (1920).  El conte que dóna nom al llibre, “El diamant gran com el Ritz”, és una joia i m’he enamorat sense remei de les seves descripcions. Si pogués encarregar un somni, en demanaria un que passés en un lloc com el que es descriu en aquest conte.

Excepte nens, vells i animals de companyia, en els contes d’aquest llibre hi ha de tot. Hi ha des de paisatges fabulosos que semblen llampants decorats de grans produccions cinematogràfiques, a personatges que semblen actors de cinema en blanc i negre, passant per vides i misèries (i grandeses) diverses. I tot brilla i tot és fantàstic i molt elegant. Fins i tot els borratxos i els homes lletjos. I també les dones fracassades. I també els assassins. I també els diamants. Sobre les dones fracassades, en el conte “El noi ric” apareix la Dolly Karger, una dona que és descrita com una “gitana de l’inabastable”. Brillant.

Per mi aquest llibre ha estat una sorpresa agradable d’alt nivell. Per l’estil elegant i per la idealització -genial i inesperada- de la glòria drogoaddíctica, típica i tòpica d’alguns ambients habituals durant els últims noranta anys, poca broma. Voleu saber com és un llibre elegant i punyent a la vegada? Tasteu aquest llibre.

 

La casa de los encuentros – Martin Amis

Un altre llibre que fa mal. Un altre llibre per agafar mania als russos. No sé què li passa a Martin Amis amb els russos. No crec que sigui res personal, més aviat suposo que  és la seva manera de relacionar-se amb el sublim. Em sembla que Amis utilitza els russos com excusa per parlar d’alguna cosa. I de què parla aquest llibre? Per mi parla del rebuig amorós. Però evidentment en aquest llibre trobareu detalls escabrosos i bruts sobre una part de la història russa i tanta misèria humana com vulgueu.  I no trobareu ni una sola història tendra amb la qual sentir-vos còmodes i plorar tranquil·lament mentre els nens juguen al jardí. Que vagi de gust. És possible l’amor?

Siete noches – Jorge Luis Borges

Per fi he llegit alguna cosa de Borges. Es tracta d’un llibret petit i amb un títol molt bonic format per set conferències que l’escriptor va fer l’any 1977 -l’any que vaig néixer-, i que després ell mateix va revisar abans de la seva publicació. No ha estat malament l’experiència. Els temes dels set escrits són independents i ben diversos però tenen en comú la presència constant de referències que m’han resultat familiars.

No és que conegui tot allò a què feia referència Borges, ni molt menys, és que les referències bàsicament literàries i filosòfiques que fa Borges en aquestes conferències són les mateixes que sovint fa un cert grup d’intel·lectuals que em semblen interessants. Això m’ha sorprès moltíssim. Hi deu haver gaire gent com jo familiaritzada amb aquestes referències –potser sense ni saber que són referències que ja feia aquest escriptor ara fa trenta anys- i més aviat ignorant dels continguts originals als quals fa referència?

Després de llegir el llibre tinc ganes de llegir la Divina Comedia de Dante (potser seria una bona opció mirar d’aconseguir l’edició en italià i castellà i il·lustrada per Miquel Barceló?), penso continuar apuntant els meus somnis (i els malsons, de fet els malsons són el tema d’una de les  conferències). He après alguna cosa del budisme, de la càbala (sobre aquest tema Borges menciona Catalunya) i de la ceguesa.  Però el text que m’ha agradat més de tots és el que tracta sobre la poesia i la seva musicalitat. Molt recomanable tot el llibre. M’ha semblat una molt bona lectura tant si et perds amb les referències com si no.

Lena – Jordi Coca

Després de deixar el suposat gènere eròtic, gairebé sense pausa arribo a una novel·la que jo també consideraria de gènere eròtic i que dormia de feia anys a la prestatgeria del menjador de casa fent cara de no haver trencat ni un plat. Un parell de personatges desiguals, un d’enorme i un de molt petit quant a la quantitat de detalls proporcionats i una aventura quotidiana que avança i que pren un aire místic i sensual com de novel·la d’Haruki Murakami. Mig llibre és una construcció de perfeccions i mig llibre n’és el seu enderrocament aparent. Enmig de boscos i llacs idíl·lics hi ha combats incòmodes entre fortaleses i febleses, alguna sorpresa desagradable i una frase final que  és una sentència que no oblidaré.  Recomanat per a qui confiï i desconfiï de la seguretat de les aparences, de l’ordre i de la passió extrema, tot ben barrejat.

Sara, la dona sense atributs – Carles Cortés

Aquest llibre m’ha enganxat des de la primera pàgina. És intens, és profund i està molt ben escrit. Guardonat amb el premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida el 2009, diria que a més de l’erotisme aquí hi trobareu una bona novel·la. Escrita en segona persona i amb un retrat psicològic atrevit i ben construït és gairebé inevitable establir un diàleg amb els protagonistes, les seves pors, els seus secrets i també la seva força. El fet que la protagonista sigui una dona de cinquanta anys és un valor afegit que obre un horitzó ric i potser inesperat d’experiències que diria que poden ser universals. La sordidesa vista com una escletxa que pot aparèixer i desaparèixer d’una vida qualsevol em sembla un secret a crits que es llegeix amb plaer en aquest llibre amb banda sonora d’Edith Piaff incorporada. Molt recomanable.

Mort a Venècia – Thomas Mann **segona lectura**

Plaer moderat. Aquest cop ja no m’he adormit. Potser seria convenient llegir “El naixement de la tragèdia” de Nietzsche abans de fer una tercera lectura d’aquest llibre.