Robinson Crusoe – Daniel Defoe

Llibre d’autoajuda disfressat de llibre d’aventures. Escrit l’any 1719, és divertidíssim de llegir. Comença amb un pessimisme exagerat (i còmic) que m’ha fet pensar en l’avorriment que pot sentir un adolescent actual, continua amb un reguitzell d’experiències desoladores (i dramàtiques) difícils d’experimentar al nostre cantó de món i se situa, finalment, en un optimisme constant (i desitjable) que es manté durant tot el llibre.

El tema central és la cultura de l’esforç i els beneficis de la planificació aplicada amb èxit a totes les esferes de la vida excepte el sexe, que deu ser l’únic tema que no apareix enlloc en aquest llibre. Divertit, enriquidor i molt entretingut, m’ha semblat en conjunt un passatemps meravellós.

Un parell de bombonets que destacaria són els fragments on es fa referència als espanyols a Amèrica, les relacions amb Divendres i el relat d’una travessa terrorífica pels Pirineus amb una quantitat exagerada de llops per companys de viatge.

Fàcil de llegir i refotudament interessant.

També té gràcia la biografia de l’autor, Daniel Defoe, un escriptor força hàbil a l’hora de treure profit a diferents situacions de la seva vida.

Adiós a todo esto – Robert Graves

Autobiografia densa i molt ben escrita. Distribuïda, segons la meva opinió, en les proporcions següents: 70% d’experiències de la primera guerra mundial, 20% de vida familiar primerenca i literatura, i 10% d’educació infantil i juvenil en escoles privades angleses.

Molt recomanable especialment per descobrir de primera mà les trinxeres de la primera guerra mundial a França i per caçar al volt anècdotes de petits i grans privilegis obtinguts per ser de bona família. És també molt interessant la informació que dóna sobre la feina d’escriptor: com s’organitza, com revisa el que escriu i quina percepció té sobre l’esforç que hi dedica i la qualitat del que en surt. Suposo que això és aplicable a qualsevol feina feta amb exigència, amor i disciplina.

Malgrat que la informació sobre la guerra se m’ha fet excessiva per la duresa i perquè no m’interessa gaire, he aprés moltes coses que no sabia tant sobre la guerra en general com sobre la primera guerra mundial en concret. Es tracta d’un text tan bo que, finalment, el que he trobat a faltar en aquest llibre són més pàgines sobre els anys de després de la guerra, sobre el dia a dia de l’escriptor més enllà de la guerra. Molt recomanable.

Com dir adéu – Debra Adelaide

Quan el meu pare em va trobar llegint aquest llibre em va dir: “Què fas tu llegint això? No has trobat cap llibre més depriment?”. I la veritat és que és un llibre que mai no m’hagués comprat si no me l’hagués recomanat algú de qui he après moltes coses. El text de la contraportada, el títol mateix del llibre (l’original i la traducció una mica rara que n’han fet a l’edició catalana) o la il·lustració de la portada no em semblen gaire atractius però no s’ha de jutjar un llibre per les tapes vaig sentir a dir una vegada.

Atenció, aquest llibre especula sobre la mort però parla sobre la vida. Diria que és un llibre molt enriquidor. Escrit en primera persona tracta d’una dona jove i malalta que és a punt de morir i que reflexiona sobre aquest fet. D’acord que el tema és dur i que potser fa repelús perquè vivim d’esquenes a la mort malgrat ser una cosa tan real com la vida però potser val la pena donar-li una oportunitat, per què no?.

La protagonista es planteja deixar instruccions a les seves filles sobre com fer les coses de casa i, a partir d’aqui, en realitat va repassant la seva vida com a mare, com a parella i com a filla. Toca temes aparentment poc seductors com són la mort i la malaltia i, sobretot, dignifica la figura de la mestressa de casa i això és el que més m’ha agradat d’aquest llibre. M’ha semblat que plantejava coses molt interessants i que ara, de sobte, personalment em sonen molt innovadores sobre la organització vital, domèstica i familiar.

Els temes estan ben presentats i molt ben enllaçats. Malgrat que les primeres planes se’m van fer una mica lentes i avorrides, sobretot quan parla de les gallines, després és molt bonic i positiu, fins i tot divertit. Llibre especialment recomanat per a qui es plantegi ser pare o mare i dubti de les bondats veritables de les ‘famílies modernes’. El millor del llibre: les preguntes i les respostes del consultori domèstic, i la història d’amor entre la protagonista i el seu home. Molt esperançador.

Ayer – Agota Kristof

Plaer auster. Duríssim i boníssim. Molt recomanable

El Tema del Tema – Quim Monzó

Fàcil, entretingut, divertit, variat, bo i històric. Per bé i per mal es nota el pas del temps si els llegeixes per primera vegada al 2009.

Perro Callejero – Martin Amis

Horrorós. Qualsevol cosa menys recomanable. Malgrat la meva habitual fascinació per l’autor, aquest llibre m’ha indignat. Si l’hagués de definir amb una paraula: cagarrufa. I això que la idea de fons em sembla interessant si és que es tracta d’un exercici honest i atrevit sobre la moral i la seva absència i, de retruc, el tema de la innocència sobre el qual ja reflexiona Martin Amis a Experiència. Però passa que em sembla que l’autor no se’n surt i el dubte que tinc és si es tracta d’un fracàs literari o d’una demostració exitosa del fracàs de les idees sobre moral i innocència. M’hi perdo. Sigui com sigui, tant si és fruit d’una reflexió més ambiciosa com si és una innecessàriai i provocativa presentació del top ten de les misèries humanes, segons la meva opinió, el llibre resulta brut i massa depriment, inabastablement insofrible, “inquietant” com diuen algunes crítiques. Una cosa bona? Molt de tant en tant hi ha algun punt humorístic molt bo.

Els homes que no estimaven les dones – Stieg Larsson

Rotllo patatero. Una trama embolicada, força intriga, personatges fàcils de seguir i un catàleg de sexualitats degenerades a tot gas per fer empassar pàgines, pàgines i més pàgines. No puc entendre perquè té tant d’èxit, la veritat.

Relaciones Sin Conflicto – J. Krishnamurti

Antiquat, durillu de llegir

Tòquio blues (Norwegian Wood) – Haruki Murakami

Plaer addictiu. La seducció feta personatges i l’addicció feta llibre. Llibre ràpid i intens sobre les ganes de fer l’amor i les ganes de morir. Personatges joves que s’enfronten als dos extrems d’una manera fresca, amb la pell sense arrugues i sense fer pudor de vell, construint postals postmodernes amb banda sonora incorporada sense capacitat de ferir la sensibilitat del lector. Molt recomanable.

Plató i un ornitorinc entren en un bar… – Thomas Cathcart, Daniel Klein

Lectura entretinguda. Recorregut cronològic pels principals corrents filosòfics des dels grecs fins a l’actualitat (és a dir, el que era el temari de l’assignatura de filosofia de COU) a través d’un fil conductor fàcil de seguir gràcies a textos intencionadament poc complicats i una bona quantitat d’acudits de jueus. És un bon llibre per desmitificar la filosofia i gaudir-ne. El millor? L’últim comentari sobre Kant. El pitjor? Les últimes dues pàgines abans del comentari sobre Kant.