Junts i prou – Anna Gavaldà
Vaig comprar aquest llibre per tres motius. Per satisfer la curiositat que em desperten els anomenat s ‘best sellers’; perquè vaig pensar que m’aniria bé un llibre de bons sentiments i que suposadament és un cant d’esperança per als marginats emocionals; i, finalment, perquè és un llibre francès i com que m’agrada el foie i els cosmètics –hi ha res més francès que això, a part de la guillotina?-, vaig pensar que podria agradar-me.
Però la lectura del llibre ‘Junts i prou’ m’ha indignat. He llegit el llibre sencer per masoquisme perquè de tant en tant m’agrada llegir llibres que no m’agraden. En aquest sentit, m’ho he passat la mar de bé. Em recordava ‘Els homes que no estimaven les dones’ però en lloc d’haver-hi un excés de sexe i violència, aquí hi he trobat un enfarfegament de sentiments carrinclons i previsibles. No sé què és pitjor.
En tot cas, hi ha un capítol gastronòmic que m’ha agradat molt.
Llegir de nit 
a Novembre 10, 2009 a 4:05 pm
A mi no m’agrada gens llegir llibres que no m’agraden. Per definició. Et veig una mica contradictòria…
a Novembre 10, 2009 a 8:45 pm
DOncs sí, em sento en contradicció. Sobre llegir llibres que no m’agraden molt de tant en tant, em diverteix identificar coses que no m’agraden. El problema és que ho trobo una pèrdua de temps.
L’altra contradicció que tinc és que després d’haver copiat tots aquests apunts de llibres llegits, vaig anar a una xerrada d’en Quim Monzó i va dir, entre altres coses, que li semblava immoral criticar llibres (No va dir-ho exactament així però més o menys…).
I la contradicció pitjor de totes és que després d’haver canviat de blog, no puc escriure. I em fot perquè m’ho passava pipa.
a Novembre 11, 2009 a 7:12 pm
Junst i prou el vaig trobar de casualitat en una biblioteca, no n’havia sentit a parlar mai, i em va agradar gairebé tot. El final no, però. No encaixa la trucuencia d’alguns pasatges de l’inici amb l’ensucrament del final. Ben començada i mal acabada, com tantes d’altres.
a Novembre 11, 2009 a 9:08 pm
A mi em va passar que vaig veure algun llibre seu en algun aparador a Alemània i el nom em va cridar l’atenció. Un cop vaig descobrir que no era catalana però que tenia molt d’èxit a França, també em va fer gràcia i vaig voler llegir-ne alguna cosa. Tot i que no m’ha agradat gens, per culpa del paràgraf del restaurant estaria disposada a llegir algun altre llibre d’aquesta autora. En aquest llibre, el que em va passar, i és només la meva percepció, és que notava més l’autora que els personatges i pensava ‘ara vol que em sembli que la noia s’està enamorant’, i no no no, jo volia una sorpresa!. Era com si veiés l’autora moure els fils dels personatges! I en alguns casos em semblava patosa. I l’altra cosa és que em semblava que hi havia moooolt text fanfarron però prescindible, vaja, que em semblava que l’autora tenia l’autoestima literària pels núvols i l’editor moltes ganes de vendre paper. I en canvi la transició d’amarg a ensucrat és, com a mínim, violenta.