Llegir de nit


Vincle – Isabel Fonseca

Posted in Isabel Fonseca per Marta Millaret a Desembre 29, 2009

M’ho he passat molt bé llegint aquest llibre. El que més m’ha divertit és imaginar-me la cara de Martin Amis, el famós marit de l’autora i home més aviat baixet, ensopegant amb cadascuna de les referències que fa el personatge principal de la novel·la sobre l’alçada del seu marit, un home extremadament alt. Els paral·lelismes del matrimoni protagonista d’aquest llibre amb l’autora i el seu marit semblen miratges o miralls que deformen la realitat i la ficció a la vegada. Molt divertit el joc, sí, senyora Amis. I el llibre s’aguanta més enllà d’aquest joc. Això sí que és un èxit.

Amb una aparença domèstica i inofensiva, de relat que sembla que fàcilment podríem construir, nosaltres o uns amics propers, el llibre és ple d’històries quotidianes, emocions, silencis matadors, paraules mesurades, angoixes, ensenyaments vitals i una certa pretensió moral que no se m’ha fet gens exòtica. M’ha semblat interessant i molt elegant la manera com es descriu el silenci  en aquest llibre.  Els personatges poden no dir-se res però el lector podrà sentir clarament el soroll d’un cop de porta sense que sembli un efecte de so.

El personatge femení protagonista és algú molt estilós, algú que sempre es troba en una mena d’alt standing de bellesa, classe i estabilitat psicològica malgrat que pretengui baixar al món dels imperfectes en alguns moments despentinats o poc conjuntats, però mai no es permet una pífia veritable. El llibre obre d’aquesta manera un retrat força realista de misèries i de grandeses i, sobretot, penso que retrata els límits de la perfecció. Entremig de tot això m’ha semblat trobar-hi bones lliçons, algun homenatge útil i alguna llàgrima justificada. Salvo el llibre (de fet, se salva ell sol). Salvo l’autora (que també se salva ella sola). I salvo tots els personatges, fins i tot la Giovana (es podria dir d’alguna altra manera l’amant del teu marit?) i la tia Eunice (hi ha un nom més deserotitzant sota el qual amagar una amant?). I quasi diria que adoro el matrimoni. Sembla millor que el no-res!

Els sentiments i les vivències són coses molt difícils, no és cap novetat, però els jocs argumentals d’aquest llibre m’han satisfet plenament. Si me’n recordo investigaré què és la moleh oberta. Aquest llibre és rodó i ple de bots salvavides (o regals) en forma de poemes de Philip Larkin: “L’amor és qui ens sobreviurà”. I malgrat tot, la frase que he subratllat amb més emoció us la regalo tot seguit: “Era imprescindible i trobaria el gust a fer-se responsable de la seva pròpia felicitat”. Així de clar.

Anuncis

L’origen – Thomas Bernhard

Posted in Thomas Bernhard per Marta Millaret a Desembre 6, 2009

Atenció, llibre excessiu i obsessiu, la brutalitat feta paraules. Les primeres pàgines m’han resultat aspres i feixugues. Gairebé he arribat a odiar amb violència cadascun dels parèntesis i de les conjuncions copulatives obsessivament presents en aquest llibre i moltes vegades hauria pidolat per un punt i a part.

Però gràcies al meu masoquisme he continuat llegint i a la pàgina 96 he sentit que la carretera s’asfaltava i que podia mirar el paisatge i fins i tot parar un momentet. El paisatge que he vist m’ha semblat interessant en un sentit no precisament nadalenc. Diria que aquest és un llibre de gener, concretament del dia que treuen les decoracions nadalenques dels carrers i que t’adones que t’has gastat massa diners no saps com, que t’has engreixat i que el Nadal ha estat l’enganyifa de sempre i que has tornat a patir-hi com cada any sentint l’absurd i la buidor on se suposa que hauries d’haver sentit felicitat.

Vaig visitar Salzburg quan tenia 16 o 17 anys en el viatge de final de curs i vaig pensar que allò era preciós. No recordo haver vist botigues més boniques, carrers més nets, decoracions més exquisides i gent més elegant enlloc. El bon gust és Salzburg, vaig pensar. Quins records… I quin mal de cap!

Aquest llibre és un consol. Quan no pots parlar de la misèria perquè tens por de la dictadura dels bons sentiments i et sents tan feble que no podries suportar el seu rebuig ni la seva compassió, aquest llibre apareix del no res com una gota de veritat dolorosa.

No sé com però a partir de la contemplació sincera de la falsa bellesa dels aparadors de felicitat pots tranquil·litzar-te,  gaudir de la merda veritable i fins i tot riure. Això és un llibre d’autoajuda! Si te’l llegeixes pots pensar que tens dues opcions: el suïcidi o la ironia. Ja ho he dit al començament, aquest llibre és la brutalitat feta paraules. Pau i amor? Millor sort i ironia.