L’origen – Thomas Bernhard

Atenció, llibre excessiu i obsessiu, la brutalitat feta paraules. Les primeres pàgines m’han resultat aspres i feixugues. Gairebé he arribat a odiar amb violència cadascun dels parèntesis i de les conjuncions copulatives obsessivament presents en aquest llibre i moltes vegades hauria pidolat per un punt i a part.

Però gràcies al meu masoquisme he continuat llegint i a la pàgina 96 he sentit que la carretera s’asfaltava i que podia mirar el paisatge i fins i tot parar un momentet. El paisatge que he vist m’ha semblat interessant en un sentit no precisament nadalenc. Diria que aquest és un llibre de gener, concretament del dia que treuen les decoracions nadalenques dels carrers i que t’adones que t’has gastat massa diners no saps com, que t’has engreixat i que el Nadal ha estat l’enganyifa de sempre i que has tornat a patir-hi com cada any sentint l’absurd i la buidor on se suposa que hauries d’haver sentit felicitat.

Vaig visitar Salzburg quan tenia 16 o 17 anys en el viatge de final de curs i vaig pensar que allò era preciós. No recordo haver vist botigues més boniques, carrers més nets, decoracions més exquisides i gent més elegant enlloc. El bon gust és Salzburg, vaig pensar. Quins records… I quin mal de cap!

Aquest llibre és un consol. Quan no pots parlar de la misèria perquè tens por de la dictadura dels bons sentiments i et sents tan feble que no podries suportar el seu rebuig ni la seva compassió, aquest llibre apareix del no res com una gota de veritat dolorosa.

No sé com però a partir de la contemplació sincera de la falsa bellesa dels aparadors de felicitat pots tranquil·litzar-te,  gaudir de la merda veritable i fins i tot riure. Això és un llibre d’autoajuda! Si te’l llegeixes pots pensar que tens dues opcions: el suïcidi o la ironia. Ja ho he dit al començament, aquest llibre és la brutalitat feta paraules. Pau i amor? Millor sort i ironia.