La mort a Venècia – Thomas Mann

Mai cap llibre m’ha fet venir tanta son com aquest. He tingut seriosos problemes amb aquest llibre, hi ha hagut paràgrafs que els he hagut de començar a llegir tres cops –com a mínim- abans d’aconseguir acabar-los de llegir sencers sense adormir-me. I a sobre he tingut uns quans ensurts cada cop que m’he adormit i el llibre (tapa dura) m’ha caigut de les mans al terra (pataplof!) fent un soroll infernal que m’ha espantat.

Indignada, he agafat el llibre i me l’he endut dos dies seguits a un parc i només així, enmig de l’estressant i estreta línia que separa la multitud de nens cridaners en patins o en bicicleta acompanyats de pares benintencionats i més aviat silenciosos d’una banda, i la multitud d’amos de gossos cridaners cridant gossos cridaners sense lligar a l’altra banda, he pogut vèncer els quasi infinits atacs de somnolència que m’amenaçaven i he pogut acabar el llibre que tanmateix és prou curtet per tot el que arriba a explicar.

Com pot ser que un llibre que m’ha fet riure tantíssim per sota el nas gràcies a la lectura que n’ha fet  el professor Robert Caner-Liese a les seves fantàstiques classes, m’hagi fet venir després tanta son? Estic tarada? Cada dia el món em sembla més von Aschenbach. Bo*, no em feu cas i llegiu-lo. Res no és el que sembla.

* Exclamació usada per a expressar aprovació.