El arte de lo posible – Benjamin Zander

He passat una molt bona estona amb aquest llibre. Com us ho explicaria? Teniu algun amic pràctic? Una d’aquelles persones que en lloc de donar voltes i voltes i voltes pel pis buscant el telèfon d’algú, simplement arregla el que sigui (una aixeta, un quadre que cal penjar, un llum que cal instal·lar) i a sobre ho fa amb un somriure sense fer-vos sentir inútils?

Oi que no cal que aquesta persona, a més, sigui un expert en literatura eslava o un narrador sublim, per exemple? No trobeu agradable, de tant en tant, no complicar-vos tant la vida? Penseu d’aquesta manera? O necessiteu llegir sempre autors que publiquen a Anagrama o a Minúscula?

Si sou éssers humans imperfectes com jo potser gaudireu amb aquest llibre. És un llibre que classificaria d’autoajuda perfeccionada. Ep, no marxeu. Ni tan sols el pitjor llibre del món no us farà cap mal (a menys que algú l’utilitzi com a arma en contra vostra). Aquest llibre es llegeix bé. La seva lectura no farà que se us cremi el cervell ni que us torneu impotents ni frígides. Tampoc no us convertirà en unes màquines sexuals malgrat el títol.

És un llibre pràctic que proposa una sèrie de recomanacions per a la vida. Llegiu-lo i si voleu no ho expliqueu a ningú. El que més m’ha agradat és la regla número sis. Una lectura agradable i no-literària (que també va bé) ideal per a la primavera. Lectors de Kant i Derrida: absteniu-vos.

Así que usted comprenderá – Claudio Magris

El meu esperit més temerari no em permet perdre’m l’oportunitat de dir que el primer llibre que he llegit de Claudio Magris no m’ha agradat gens. Es tracta del llibre “Así que usted comprenderá”. Aquest llibre m’hauria pogut agradar si en les seves pàgines hi hagués trobat el que n’expliquen els d’Anagrama. Afortunadament el llibre no arriba a les setanta pàgines de manera que encara el salvaria com a company de viatge per a un trajecte en avió curtet on segurament obtindria gràcies a ell algun benefici com, per exemple, alguna mirada de seducció d’algun fan de  Claudio Magris.

Evidentment no em carrego el llibre ni l’escriptor, sinó la meva lectura. Potser en un altre moment, en una segona lectura, aquest llibre m’agradarà. De moment, no. I això que seria molt més agradable dir que les patates fregides del McDonnals no m’agraden que no pas explicar que no m’ha agradat gens el llibre d’un autor que  pot arribar a guanyar el Nobel de literatura. Però, és clar, a vegades aquestes coses passen. El problema és que no és que el llibre no m’hagi agradat gaire, és que no m’ha agradat gens. M’ha semblat una construcció poc bonica on l’autor ha tractat d’encabir-hi diversos elements sense que la qualitat del resultat final ho justifiqui. En aquest llibre un mite clàssic fa d’acompanyament (o de bot salvavides) per presentar una fantasia delirant d’un ego enorme que sembla incapaç d’escriure sobre sentiments de veritat i que intueixo addicte a amagar-se sota ínfules d’elit intel·lectual d’aparença inabastable. La lectura d’aquest llibre ha estat una decepció rotunda a tots nivells. La història no s’aguanta: el llibre em sembla senzill, simple, poc enginyós, ni viu ni mort (es pot dir una cosa pitjor?), poc excitant i poc interessant.

Pel meu gust,  és un llibre que té per única virtut  l’extensió (breu), el preu (baix) i el morbo biogràfic (considerable) de relacionar el text directament amb la vida de l’autor. Val la pena comentar en aquest punt que he arribat a aquest llibre a partir de veure’n la seva adaptació cinematogràfica  “Dietro il buio”, que sí que recomano a la primera. I potser també val la pena comentar que qui sap si en una segona lectura valoraré l’esforç de portar a la vida quotidiana de qualsevol uns mites clàssics que potser sí que podríem tenir  més presents (per valorar-los més). Altra cosa és que no acabo de veure clar si cal fer tants viatges (del buit al mite i del mite al buit). A menys que aquesta sigui l’única manera de fer veure que el nostre buit ve de lluny i, més interessant encara, que el seu buit és també el nostre. Sigui com sigui, llegiu-lo vosaltres mateixos i indigneu-vos amb el llibre o amb mi, el que sigui.

Antígona – Sòfocles

Un dia em trobo que he de fer temps i agafo l’Antígona d’un prestatge de la biblioteca. És la traducció de Carles Riba i l’agafo amb certa desconfiança. L’entendré?

Començo a llegir el text i la sorpresa és brutal. M’ho passo molt i molt bé.  La conclusió és clara i apassionada: Que no us espanti res. Llegiu teatre! Llegiu teatre grec clàssic! Llegiu l’Antígona i deixeu-vos endur pels conflictes, pels dilemes i per la cerca d’equilibris vitals, familiars, legals, polítics, etc. que planteja. Sentireu que us traslladeu a la Grècia clàssica i que és com si no haguéssiu sortit de casa. Si a sobre podeu llegir la traducció de Carles Riba el plaer serà encara més gran.

No pretenc descobrir la sopa d’all però m’agrada insistir en el fet que disposar de bones traduccions és tot un privilegi. Només cal que estiguin disponibles a les llibreries, és clar. En aquest cas, però, no hauria de ser gens difícil perquè la traducció va reeditar-se fa un parell d’anys.

Insisteixo un cop més: Llegiu teatre! Llegiu teatre grec clàssic! Si us deixa indiferents, no us agrada o si no us fa venir unes ganes boges de discutir mil coses amb qui sigui, em comprometo a confessar quins llibres d’autoajuda he llegit duran els últims trenta-tres anys.