El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras – Philip Roth

Aquest llibre és un conjunt d’anotacions en forma d’entrevistes (amb preguntes llargues o llarguíssimes) que Philip Roth va fer a diversos personatges, bàsicament escriptors, i majoritàriament escriptors jueus, entre el 1976 i el 1990, un intercanvi epistolar amb una escriptora, reflexions sobre un escriptor i sobre un pintor, i uns apunts de l’any 2000 sobre l’obra d’un escriptor. Les referències a Kafka i a les seves obres acompanyen bona part del llibre.

Amor i odi.  M’ha enamorat la manera com es presenta la vulnerabilitat i la fortalesa de les persones. Més enllà de la història i la literatura dels jueus en el segle vint, en aquest llibre apareixen temes que poden traslladar-se fàcilment a vivències que potser són universals sobre el desarrelament, la solitud, l’adaptació (o no) a les circumstàncies, l’optimisme i el pessimisme davant de la vida. Però el to del llibre m’ha resultat una mica pedant i confesso que m’ha saturat el tema jueu i no és pas per aquella teoria de Philip Rahv segons la qual tots els gentils són antisemites. No. Simplement a mig llibre m’ha cansat com poden cansar-me els canalons de Nadal, allò de dir: Sí, són bons però diria que ja n’he tingut prou. Els capítols no segueixen l’ordre cronològic que hauria esperat que seguissin però a l’inici de cada capítol s’indica l’any en què tingueren lloc les entrevistes, les trobades o les reflexions, cosa molt útil. Entre el primer text i l’últim hi ha vint-i-quatre anys de distància. És estrany. No m’ho he passat especialment bé llegint aquest llibre però diria que n’he tret idees útils i interessants.

De l’entrevista sobre Bruno Schulz amb Isaac Bashevis Singer del 1976, qüestions sobre l’elecció de la llengua literària, el desarrelament, la negativitat i la mort.

De l’entrevista amb Milan Kundera del 1980, les reflexions sobre els totalitarismes, la memòria històrica i l’oblit, el sentit de l’humor, el cinisme i l’optimisme. De l’entrevista amb Edna O’Brien del 1984, el pes dels records de la infància i una estranya teoria sobre els orígens de la desesperació i la competència femenines. De l’entrevista amb Primo Levi del 1986, les reflexions sobre compaginar literatura i feina. Sobre Bernard Malamud i la trobada del 1986 amb l’escriptor, la sensació d’una existència freda, grisa i dolorosa i un sentit de l’humor brillant en la seva obra, el terme Maskenfreiheit (la llibertat que atorguen les màscares) i la malaltia. De l’entrevista amb Aharon Appelfeld del 1988, la possibilitat de crear un entorn familiar harmoniós, la tensió entre realitat i ficció com a material literari, les utopies, les esperances, l’autocrítica, l’autoodi, la culpabilitat, la desesperació, les tendències autodestructives, la necessitat de construir herois morals i la incapacitat per satisfer expectatives. De les reflexions del 1989 sobre Philip Guston i els seus dibuixos, els dubtes de la maduresa, l’aïllament, la malenconia, el sentit de l’humor i l’esforç per amagar les misèries en societat.

De les converses amb Ivan Klíma del 1990, una certa confusió sentimental, consideracions interessants sobre el sentit de l’humor, el ridícul, l’absurd, el cinisme i l’optimisme. De les cartes amb Mary McCarthym del 1987, una enrevessada discussió sobre l’antiantisemitisme.

I dels apunts del 2000 sobre l’obra de Saul Bellow, el contrast entre vitalitat i desesperació i la força i la riquesa de les construccions literàries dels seus personatges.

Les referències a la desesperació i al sentit de l’humor m’han semblat els grans temes d’aquest llibre. No em queda clar si en la literatura, en la vida, entre els jueus o en tot plegat. Sigui com sigui, no està gens malament. Penso que d’aquí trenta anys podria llegir aquest llibre una altra vegada. Mentrestant podria anotar els llibres que hi apareixen citats i llegir-los. Hi ha prou material per no avorrir-se i la segona lectura d’aquest llibre  segurament guanyaria amb aquesta experiència.