Llegir de nit


La mort a Venècia – Thomas Mann

Posted in Thomas Mann per Marta Millaret a maig 10, 2010

Mai cap llibre m’ha fet venir tanta son com aquest. He tingut seriosos problemes amb aquest llibre, hi ha hagut paràgrafs que els he hagut de començar a llegir tres cops –com a mínim- abans d’aconseguir acabar-los de llegir sencers sense adormir-me. I a sobre he tingut uns quans ensurts cada cop que m’he adormit i el llibre (tapa dura) m’ha caigut de les mans al terra (pataplof!) fent un soroll infernal que m’ha espantat.

Indignada, he agafat el llibre i me l’he endut dos dies seguits a un parc i només així, enmig de l’estressant i estreta línia que separa la multitud de nens cridaners en patins o en bicicleta acompanyats de pares benintencionats i més aviat silenciosos d’una banda, i la multitud d’amos de gossos cridaners cridant gossos cridaners sense lligar a l’altra banda, he pogut vèncer els quasi infinits atacs de somnolència que m’amenaçaven i he pogut acabar el llibre que tanmateix és prou curtet per tot el que arriba a explicar.

Com pot ser que un llibre que m’ha fet riure tantíssim per sota el nas gràcies a la lectura que n’ha fet  el professor Robert Caner-Liese a les seves fantàstiques classes, m’hagi fet venir després tanta son? Estic tarada? Cada dia el món em sembla més von Aschenbach. Bo*, no em feu cas i llegiu-lo. Res no és el que sembla.

* Exclamació usada per a expressar aprovació.

Visions i cants – Joan Maragall

Posted in Joan Maragall per Marta Millaret a abril 26, 2010

Més poesia. Un llibre mític i ple de mites: el comte Arnau i en Serrallonga, entre d’altres. I de paraules que formen part d’alguna cosa nostra com ara la sardana i la senyera. No m’ha agradat especialment el llibre. M’ha semblat antiquat, com d’un altre temps, amb un tuf d’escola i d’església que m’ha semblat poc o gens atractiu. Però en canvi sí que m’ha agradat la figura del poeta Joan Maragall, un home absolutament vital. En aquest enllaç es pot llegir la seva correspondència, pel meu gust força interessant, sobre ell mateix i la seva obra.

Suicidios y otras muertes – Alfons Costafreda

Posted in Alfonso Costafreda per Marta Millaret a abril 24, 2010

Aquest llibre va venir a buscar-me a la biblioteca, jo no el vaig buscar. Va sortir ell del prestatge on dormia i m’ha seduït totalment. És un llibre de poesia i m’ha agradat moltíssim. M’avergonyeixo de no conèixer el nom d’Alfons Costafreda, poeta nascut a Tàrrega que se suïcidà el 1974 convertint aquest llibre en un llibre pòstum. Però més enllà d’això, els poemes són immediats i forts, tan bonics i tan forts com la nova plaça oberta de Ripoll, un gegant de formigó i ferro enmig d’unes cases velles i davant d’un immens i gloriós escenari natural. Em declaro admiradora d’Alfons Costafreda i lamento el seu final. El llibret del 1974 costa de trobar però Tusquets publicà el 1990 les obres completes de l’autor. Que no us espanti la mort, aquests poemes són boníssims.

Olor de colònia – Sílvia Alcàntara

Posted in Sílvia Alcàntara per Marta Millaret a abril 18, 2010

Recomano aquest llibre a qui vulgui fer un viatge en el temps i situar-se en un moment on església i fàbrica eren escenaris habituals en alguns llocs de Catalunya . Els grans temes quotidians de la feina, la família i la  vida social -amb les seves lluites i derrotes-, desfilen i es desfilen en aquest llibre de paraules dolces i treball literari seriós tant pel que fa a l’estructura com al lèxic. Perfecte per posar cara, ulls, veu i cor a les històries que alguns sempre hem vist en blanc i negre. Bon llibre.

Penas del joven Werther – Johann W. Goethe

Posted in Johann W. Goethe per Marta Millaret a abril 16, 2010

Ho tinc claríssim. Aquest llibre m’hagués agradat més quan tenia setze anys. Hagués al·lucinat tantíssim…! Ara només m’ho he passat molt bé llegint-lo però són tantes les informacions i les desinformacions que tenia al cap sobre aquest llibre i aquest autor que no he pogut fer-ne una lectura innocent. De totes maneres, m’ha semblat fresc, exagerat i una mica ploramiques el protagonista, i m’he divertit. El que més m’al·lucina avui d’aquest llibre és que fou escrit l’any 1774. El podem situar dins del corrent de l’Sturm und Drang, un dels pocs corrents literaris amb un nom realment bonic pel meu gust. La literatura no és un bolet aïllat, explica i ens explica, i tot plegat és tan interessant que suposo que ningú no esperarà que jo pretengui explicar-ho sense morir en l’intent. Seria impossible. Tant si sou joves com si no ho sou tant, si sou passionals, llegiu-lo.

Maldito karma – David Safier

Posted in David Safier per Marta Millaret a abril 15, 2010

Voleu emocionar-vos sense deprimir-vos? Aquest és el vostre llibre. Vaig comprar-lo per la portada i com a lectura seleccionada per a les vacances de Setmana Santa, m’ha convençut. És un llibre divertit i que es llegeix fàcilment. Això sí, és un llibre de sentiments escrit en clau d’humor i amb animalons. Aquests tres elements us han de fer gràcia. M’ha agradat perquè he rigut i he plorat en alguns fragments, i perquè m’ha semblat enginyós tot i que segurament en la traducció diria que algunes coses d’aquest llibre han perdut frescor. Recomanable com un suc de taronja a mitja tarda, per fer una pausa i gaudir d’una cosa senzilla i saludable que ens pot anar molt bé i que, a més, pot ser un plaer.

El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras – Philip Roth

Posted in Philip Roth per Marta Millaret a gener 3, 2010

Aquest llibre és un conjunt d’anotacions en forma d’entrevistes (amb preguntes llargues o llarguíssimes) que Philip Roth va fer a diversos personatges, bàsicament escriptors, i majoritàriament escriptors jueus, entre el 1976 i el 1990, un intercanvi epistolar amb una escriptora, reflexions sobre un escriptor i sobre un pintor, i uns apunts de l’any 2000 sobre l’obra d’un escriptor. Les referències a Kafka i a les seves obres acompanyen bona part del llibre.

Amor i odi.  M’ha enamorat la manera com es presenta la vulnerabilitat i la fortalesa de les persones. Més enllà de la història i la literatura dels jueus en el segle vint, en aquest llibre apareixen temes que poden traslladar-se fàcilment a vivències que potser són universals sobre el desarrelament, la solitud, l’adaptació (o no) a les circumstàncies, l’optimisme i el pessimisme davant de la vida. Però el to del llibre m’ha resultat una mica pedant i confesso que m’ha saturat el tema jueu i no és pas per aquella teoria de Philip Rahv segons la qual tots els gentils són antisemites. No. Simplement a mig llibre m’ha cansat com poden cansar-me els canalons de Nadal, allò de dir: Sí, són bons però diria que ja n’he tingut prou. Els capítols no segueixen l’ordre cronològic que hauria esperat que seguissin però a l’inici de cada capítol s’indica l’any en què tingueren lloc les entrevistes, les trobades o les reflexions, cosa molt útil. Entre el primer text i l’últim hi ha vint-i-quatre anys de distància. És estrany. No m’ho he passat especialment bé llegint aquest llibre però diria que n’he tret idees útils i interessants.

De l’entrevista sobre Bruno Schulz amb Isaac Bashevis Singer del 1976, qüestions sobre l’elecció de la llengua literària, el desarrelament, la negativitat i la mort.

De l’entrevista amb Milan Kundera del 1980, les reflexions sobre els totalitarismes, la memòria històrica i l’oblit, el sentit de l’humor, el cinisme i l’optimisme. De l’entrevista amb Edna O’Brien del 1984, el pes dels records de la infància i una estranya teoria sobre els orígens de la desesperació i la competència femenines. De l’entrevista amb Primo Levi del 1986, les reflexions sobre compaginar literatura i feina. Sobre Bernard Malamud i la trobada del 1986 amb l’escriptor, la sensació d’una existència freda, grisa i dolorosa i un sentit de l’humor brillant en la seva obra, el terme Maskenfreiheit (la llibertat que atorguen les màscares) i la malaltia. De l’entrevista amb Aharon Appelfeld del 1988, la possibilitat de crear un entorn familiar harmoniós, la tensió entre realitat i ficció com a material literari, les utopies, les esperances, l’autocrítica, l’autoodi, la culpabilitat, la desesperació, les tendències autodestructives, la necessitat de construir herois morals i la incapacitat per satisfer expectatives. De les reflexions del 1989 sobre Philip Guston i els seus dibuixos, els dubtes de la maduresa, l’aïllament, la malenconia, el sentit de l’humor i l’esforç per amagar les misèries en societat.

De les converses amb Ivan Klíma del 1990, una certa confusió sentimental, consideracions interessants sobre el sentit de l’humor, el ridícul, l’absurd, el cinisme i l’optimisme. De les cartes amb Mary McCarthym del 1987, una enrevessada discussió sobre l’antiantisemitisme.

I dels apunts del 2000 sobre l’obra de Saul Bellow, el contrast entre vitalitat i desesperació i la força i la riquesa de les construccions literàries dels seus personatges.

Les referències a la desesperació i al sentit de l’humor m’han semblat els grans temes d’aquest llibre. No em queda clar si en la literatura, en la vida, entre els jueus o en tot plegat. Sigui com sigui, no està gens malament. Penso que d’aquí trenta anys podria llegir aquest llibre una altra vegada. Mentrestant podria anotar els llibres que hi apareixen citats i llegir-los. Hi ha prou material per no avorrir-se i la segona lectura d’aquest llibre  segurament guanyaria amb aquesta experiència.

Vincle – Isabel Fonseca

Posted in Isabel Fonseca per Marta Millaret a desembre 29, 2009

M’ho he passat molt bé llegint aquest llibre. El que més m’ha divertit és imaginar-me la cara de Martin Amis, el famós marit de l’autora i home més aviat baixet, ensopegant amb cadascuna de les referències que fa el personatge principal de la novel·la sobre l’alçada del seu marit, un home extremadament alt. Els paral·lelismes del matrimoni protagonista d’aquest llibre amb l’autora i el seu marit semblen miratges o miralls que deformen la realitat i la ficció a la vegada. Molt divertit el joc, sí, senyora Amis. I el llibre s’aguanta més enllà d’aquest joc. Això sí que és un èxit.

Amb una aparença domèstica i inofensiva, de relat que sembla que fàcilment podríem construir, nosaltres o uns amics propers, el llibre és ple d’històries quotidianes, emocions, silencis matadors, paraules mesurades, angoixes, ensenyaments vitals i una certa pretensió moral que no se m’ha fet gens exòtica. M’ha semblat interessant i molt elegant la manera com es descriu el silenci  en aquest llibre.  Els personatges poden no dir-se res però el lector podrà sentir clarament el soroll d’un cop de porta sense que sembli un efecte de so.

El personatge femení protagonista és algú molt estilós, algú que sempre es troba en una mena d’alt standing de bellesa, classe i estabilitat psicològica malgrat que pretengui baixar al món dels imperfectes en alguns moments despentinats o poc conjuntats, però mai no es permet una pífia veritable. El llibre obre d’aquesta manera un retrat força realista de misèries i de grandeses i, sobretot, penso que retrata els límits de la perfecció. Entremig de tot això m’ha semblat trobar-hi bones lliçons, algun homenatge útil i alguna llàgrima justificada. Salvo el llibre (de fet, se salva ell sol). Salvo l’autora (que també se salva ella sola). I salvo tots els personatges, fins i tot la Giovana (es podria dir d’alguna altra manera l’amant del teu marit?) i la tia Eunice (hi ha un nom més deserotitzant sota el qual amagar una amant?). I quasi diria que adoro el matrimoni. Sembla millor que el no-res!

Els sentiments i les vivències són coses molt difícils, no és cap novetat, però els jocs argumentals d’aquest llibre m’han satisfet plenament. Si me’n recordo investigaré què és la moleh oberta. Aquest llibre és rodó i ple de bots salvavides (o regals) en forma de poemes de Philip Larkin: “L’amor és qui ens sobreviurà”. I malgrat tot, la frase que he subratllat amb més emoció us la regalo tot seguit: “Era imprescindible i trobaria el gust a fer-se responsable de la seva pròpia felicitat”. Així de clar.

L’origen – Thomas Bernhard

Posted in Thomas Bernhard per Marta Millaret a desembre 6, 2009

Atenció, llibre excessiu i obsessiu, la brutalitat feta paraules. Les primeres pàgines m’han resultat aspres i feixugues. Gairebé he arribat a odiar amb violència cadascun dels parèntesis i de les conjuncions copulatives obsessivament presents en aquest llibre i moltes vegades hauria pidolat per un punt i a part.

Però gràcies al meu masoquisme he continuat llegint i a la pàgina 96 he sentit que la carretera s’asfaltava i que podia mirar el paisatge i fins i tot parar un momentet. El paisatge que he vist m’ha semblat interessant en un sentit no precisament nadalenc. Diria que aquest és un llibre de gener, concretament del dia que treuen les decoracions nadalenques dels carrers i que t’adones que t’has gastat massa diners no saps com, que t’has engreixat i que el Nadal ha estat l’enganyifa de sempre i que has tornat a patir-hi com cada any sentint l’absurd i la buidor on se suposa que hauries d’haver sentit felicitat.

Vaig visitar Salzburg quan tenia 16 o 17 anys en el viatge de final de curs i vaig pensar que allò era preciós. No recordo haver vist botigues més boniques, carrers més nets, decoracions més exquisides i gent més elegant enlloc. El bon gust és Salzburg, vaig pensar. Quins records… I quin mal de cap!

Aquest llibre és un consol. Quan no pots parlar de la misèria perquè tens por de la dictadura dels bons sentiments i et sents tan feble que no podries suportar el seu rebuig ni la seva compassió, aquest llibre apareix del no res com una gota de veritat dolorosa.

No sé com però a partir de la contemplació sincera de la falsa bellesa dels aparadors de felicitat pots tranquil·litzar-te,  gaudir de la merda veritable i fins i tot riure. Això és un llibre d’autoajuda! Si te’l llegeixes pots pensar que tens dues opcions: el suïcidi o la ironia. Ja ho he dit al començament, aquest llibre és la brutalitat feta paraules. Pau i amor? Millor sort i ironia.

Speculum al foder – Anònim

Posted in Anònim per Marta Millaret a novembre 16, 2009

La notícia de l’existència d’aquest llibre m’arriba com una promesa excitant: el Kamasutra català. Com una au fènix editorial emergeix del quasi-no-res un llibre sobre sexe que prové d’un manuscrit anònim català del segle XV.   L’Speculum al foder es pot trobar en una bonica edició de l’any 2007. Això hauria de sortir al Telenotícies!

Però que ningú no es faci falses il·lusions. El llibre és un tractat pràctic de sexualitat medieval que, a sobre, no trobareu adaptat al català actual. Però suposo que ningú no esperarà trobar en un tractat medieval solucions o respostes a les seves inquietuds més íntimes. O potser sí?

En aquest llibre hi ha altres coses excitants. En el pròleg he trobat, per exemple, la raó per la qual el Kamasutra em va semblar una decepció. Es veu que utilitza, igual que aquest tractat, un recurs literari pervers: l’enumeració caòtica, que ve a ser allò de prometre molt amb grans titulars i després despistar el pobre lector que no veurà satisfeta la seva curiositat perquè els temes no acabaran de desenvolupar-se mai.

Però no passa res. La lectura d’aquest tractat m’ha semblat un plaer voyeurístic. Salvant moltes distàncies,  seria una cosa semblant a llegir d’aquí a sis-cents anys un article de la revista Cosmopolitan, un d’aquells articles pràctics tipus ‘Multiorgasmo. Explícaselo con lencería’.

Sigui com sigui, amb l’excusa sexual aquest llibre m’ha semblat un aperitiu selecte de l’època medieval. Sobre la dificultat de llegir català del segle XV, amb una lectura ràpida n’hi ha prou per identificar i gaudir de paraules i bestieses prou engrescadores. Si volem anar més enllà, una lectura més profunda ens aproparà a aspectes de la medicina galènica i dels diversos tractats orientals en què es va basar l’autor.

« Pàgina prèviaPàgina següent »