Así que usted comprenderá – Claudio Magris

El meu esperit més temerari no em permet perdre’m l’oportunitat de dir que el primer llibre que he llegit de Claudio Magris no m’ha agradat gens. Es tracta del llibre “Así que usted comprenderá”. Aquest llibre m’hauria pogut agradar si en les seves pàgines hi hagués trobat el que n’expliquen els d’Anagrama. Afortunadament el llibre no arriba a les setanta pàgines de manera que encara el salvaria com a company de viatge per a un trajecte en avió curtet on segurament obtindria gràcies a ell algun benefici com, per exemple, alguna mirada de seducció d’algun fan de  Claudio Magris.

Evidentment no em carrego el llibre ni l’escriptor, sinó la meva lectura. Potser en un altre moment, en una segona lectura, aquest llibre m’agradarà. De moment, no. I això que seria molt més agradable dir que les patates fregides del McDonnals no m’agraden que no pas explicar que no m’ha agradat gens el llibre d’un autor que  pot arribar a guanyar el Nobel de literatura. Però, és clar, a vegades aquestes coses passen. El problema és que no és que el llibre no m’hagi agradat gaire, és que no m’ha agradat gens. M’ha semblat una construcció poc bonica on l’autor ha tractat d’encabir-hi diversos elements sense que la qualitat del resultat final ho justifiqui. En aquest llibre un mite clàssic fa d’acompanyament (o de bot salvavides) per presentar una fantasia delirant d’un ego enorme que sembla incapaç d’escriure sobre sentiments de veritat i que intueixo addicte a amagar-se sota ínfules d’elit intel·lectual d’aparença inabastable. La lectura d’aquest llibre ha estat una decepció rotunda a tots nivells. La història no s’aguanta: el llibre em sembla senzill, simple, poc enginyós, ni viu ni mort (es pot dir una cosa pitjor?), poc excitant i poc interessant.

Pel meu gust,  és un llibre que té per única virtut  l’extensió (breu), el preu (baix) i el morbo biogràfic (considerable) de relacionar el text directament amb la vida de l’autor. Val la pena comentar en aquest punt que he arribat a aquest llibre a partir de veure’n la seva adaptació cinematogràfica  “Dietro il buio”, que sí que recomano a la primera. I potser també val la pena comentar que qui sap si en una segona lectura valoraré l’esforç de portar a la vida quotidiana de qualsevol uns mites clàssics que potser sí que podríem tenir  més presents (per valorar-los més). Altra cosa és que no acabo de veure clar si cal fer tants viatges (del buit al mite i del mite al buit). A menys que aquesta sigui l’única manera de fer veure que el nostre buit ve de lluny i, més interessant encara, que el seu buit és també el nostre. Sigui com sigui, llegiu-lo vosaltres mateixos i indigneu-vos amb el llibre o amb mi, el que sigui.