Com dir adéu – Debra Adelaide

Quan el meu pare em va trobar llegint aquest llibre em va dir: “Què fas tu llegint això? No has trobat cap llibre més depriment?”. I la veritat és que és un llibre que mai no m’hagués comprat si no me l’hagués recomanat algú de qui he après moltes coses. El text de la contraportada, el títol mateix del llibre (l’original i la traducció una mica rara que n’han fet a l’edició catalana) o la il·lustració de la portada no em semblen gaire atractius però no s’ha de jutjar un llibre per les tapes vaig sentir a dir una vegada.

Atenció, aquest llibre especula sobre la mort però parla sobre la vida. Diria que és un llibre molt enriquidor. Escrit en primera persona tracta d’una dona jove i malalta que és a punt de morir i que reflexiona sobre aquest fet. D’acord que el tema és dur i que potser fa repelús perquè vivim d’esquenes a la mort malgrat ser una cosa tan real com la vida però potser val la pena donar-li una oportunitat, per què no?.

La protagonista es planteja deixar instruccions a les seves filles sobre com fer les coses de casa i, a partir d’aqui, en realitat va repassant la seva vida com a mare, com a parella i com a filla. Toca temes aparentment poc seductors com són la mort i la malaltia i, sobretot, dignifica la figura de la mestressa de casa i això és el que més m’ha agradat d’aquest llibre. M’ha semblat que plantejava coses molt interessants i que ara, de sobte, personalment em sonen molt innovadores sobre la organització vital, domèstica i familiar.

Els temes estan ben presentats i molt ben enllaçats. Malgrat que les primeres planes se’m van fer una mica lentes i avorrides, sobretot quan parla de les gallines, després és molt bonic i positiu, fins i tot divertit. Llibre especialment recomanat per a qui es plantegi ser pare o mare i dubti de les bondats veritables de les ‘famílies modernes’. El millor del llibre: les preguntes i les respostes del consultori domèstic, i la història d’amor entre la protagonista i el seu home. Molt esperançador.